Fermí era un jove carranc que vivia a un areny del fons del mar. A mesura que el seu cos anava creixent la seua conquilla li quedava més i més estreta.

Un matí, decidit, prengué tan gran quantitat d'aigua, que la seua closca començà a clevillar-se per tot arreu, cosa que aprofità per desprendre's de la cenyida cuirassa.

Quan notà les fresques aigües al seu lleuger cosset el va envair una divertida sensació de llibertat i, feliç, no deixava d'encollir-se i allargassar-se, tot corrent amunt i avall.

Però, la nova conquilla era molt blaneta i qualsevol polp o peix famolenc que el veiés podria menjar-se'l amb facilitat.

Al clarejar el dia, anà a buscar pel fons del mar un bon lloc on protegir-se, mentre la seu nova closca s'endurira.

No massa lluny veié una botella de vidre i, sense pensar-'ho gens ni miqueta, s’hi endinsà pel llarguerut coll. Dins se sentia segur, a més de fascinat en veure que tot el que mirava verdejava.

Tant li agradava la seua nova llar, que sols sortia per omplir el pap amb les seues algues favorites.

Però, un dia pensà: "Una conquilla dura no cap per l'estret coll d'una botella...", així que no hi havia més remei que continuar buscant un altre lloc on viure.

Passejant per l'areny, va veure sortir una llarga filera d'eriçons que semblaven anar a menjar algues, Fermí, tot espantat, es quedà a una distància prudent d'ells.

De sobte, una llampada cridà la seua atenciò.

- Una preciosa closca d'ostra!

Tirà amb força d'ella fins que les dues meitats nacrades quedaren al descobert, i d'un bot s'arropí dins. Era tan suau, que sense adonar-se'n clucà els ulls i es quedà endormiscat.

Però, els constants corrents marins obrien l’ostra de bat a bat, i cada vegada que s'obria, fermí s'alçava a tancar-la, una i altra vegada, sense poder pegar ull ni de nit, ni de dia.

Cansat ja de tant de tràfec, sortí a buscar un altre lloc més tranquil on viure.

Estava menjant unes delicioses algues, quan veié un elegant caragol rosat, caminà de costat tan de pressa com va poder i s'hi endinsà.

– Ai!, ai!, ai!, qui ets?, i què fas dins del meu caragol?
– Uf!, quin esglai!, tu qui ets?

El que no sabia Fermí és que junt al bosc d'algues, al caragol rosat, vivia Federica, una carranqueta ermitana.

– Sóc Federica i igual que has entrat, ja pots sortir!
– Sí, sí, és clar.

Fermí sortí del caragol, quan es disposava a anar-se'n, un gegantí polp grisenc es llançà rere ell i, d’un bot, s’hi endinsà de nou.

El polp, en veure que el saborós carranc s'amagà dins d'aquell caragol, l'agafà i sacsà el caragol amb força.

Dins Fermí i Federica es falcaven com podien aguantant els bruscos vaivens.

El polp, cada vegada més impacient, s’abalançà sobre el caragol i escopí la seua negra tinta a l'interior rosat i, en pocs segons, hi regnà l’obscuritat.

- Veuràs com ara surts!

Federica i Fermí amb sutja fins als ulls, temorosos de la negror, no s’atreviren a moure ni una pota.

El polp, cada vegada més enutjat, lliscà els seus tentacles travessant l'espiral per trobar el gustós i desitjat menjar.

- Però, què és açò?
Quina sort, si sou dos! Mmmmm...

Dins els dos carrancs notaren un bon grapat de tentacles, que tractaven d'agafar-los. Potejaren i pessigaren sense parar, però, un d'ells s’enroscà d'una pota de Fermí i tirà amb força d'ell cap a l’exterior.

Debades foren els esforços de Federica per ajudar a Fermí, perquè no pogué evitar que el polp se l'enduguera i, enutjada, sortí rere ell.

En veure el bavejant somriure del lleig polp, Federica es llançà al seu cap cridant-li i pessigant-li tan fort com podia.

- Solta al carranc! O et faré tantes potades i pessics...!
- Ho, ho, ho! Quan t’enganxe carranqueta cridanera...!

Amb tanta escama un grapat d'eriçons sortiren de l'escull.

- Però, quin rebombori!, qui crida tant?
- Eriçons ajudeu-nos, per favor! sóc jo, Federica!
Este lleig polp ens vol menjar!
- Federica?

Quan els eriçons veren a la seua veïna Federica en perill, els feren costat, llançant-se contra el gegantí polp, cobrint-lo sencer, amb les seues punxegudes pues.

El polp, irat, es rebolicava fent tentaclades a tort i a dret i, en pocs segons, des del cap, fins als tentacles, començaren a sortir-li nombroses faves blaves.

El eriçons que sabien que les seues punxades eren tòxiques i molt irritants se soltaren i el blavós polp, rascant-se, fugí atemorit.

Federica i Fermí agraïren als eriçons la seua ajuda.
Fermí estava emocionat en veure que tots l'havien defensat i ajudat sense conéixer-lo.

Els eriçons guanyaren més amics i gran part dels habitants del bosc d'algues, que els temia, des d'eixe moment, els tractaren amb respecte i admiració.

Federica oferí a Fermí compartir sa casa, mentre la seua closca s'endurira i Fermí acceptà encantat.

Amb el temps la conquilla de Fermí es va enfortir i gaudí coneixent nous amics, en infinitat d’aventures, per l’areny del fons del mar.

Dedicat a tots els grans i xicotets que cuiden del nostre planeta.